Salamandra salamandra
Amphibia → Urodela → Salamandridae → Salamandra → Salamandra salamandra
Bisciabàggiu, Nèspuru surdu, Lajåza, Sirvèstru, Snèsctr, Ginèstru, Nespusùrdu
La salamandra comuna és un dels amfibis italians més fàcilment recognoscibles, gràcies a la seva extraordinària coloració de fons negre brillant, tacada o llistada de groc de manera viva, amb un patró que varia molt d’un individu a l’altre i entre poblacions.
Les femelles poden assolir una longitud total de 28 cm, però normalment tant mascles com femelles es mantenen al voltant dels 20 cm.
El cap és petit i arrodonit, amb dues grans glàndules parotoides situades darrere dels ulls negres prominents; aquestes glàndules, juntament amb moltes altres distribuïdes per la pell rugosa, secreten substàncies tòxiques de tipus alcaloide, que protegeixen contra depredadors, infeccions i deshidratació.
El cos és robust i compacte, amb quatre potes curtes equipades amb dits forts, i una cua moderadament llarga amb la mateixa coloració dorsal.
Durant el període larvari, la salamandra presenta una coloració marronosa uniforme, brànquies externes ben desenvolupades als costats del cap i una taca clara a la base de les extremitats: la transformació a adult es produeix mitjançant metamorfosi, amb la desaparició progressiva de les brànquies i l’adquisició del patró típic.
No produeix un “cant”, però quan se sent amenaçada pot emetre breus xiscles o piulades.
La salamandra comuna està àmpliament distribuïda per l’Europa central i meridional, des de la península Ibèrica fins als Carpats i els Balcans occidentals, amb presències marginals al nord d’Àfrica i Àsia Menor.
A Itàlia es troba àmpliament des de la plana del Po fins a Sicília, tot i que és absent a les zones més seques o fortament urbanitzades.
A la província de Savona i la Ligúria occidental, l’espècie és força comuna, especialment entre els 200 i 1.000 m d’altitud, però localment també es pot trobar prop del nivell del mar.
Prefereix ambients boscosos frescos i humits, com castanyedes, fagedes, rouredes i boscos mixtos de fulla ampla, sovint prop de rierols clars, petits estanys, fonts o zones amb abundant fullaraca i vegetació.
Li agrada refugiar-se sota pedres, troncs caiguts o entre arrels, aprofitant la humitat estable dels microhàbitats forestals.
Tot i ser relativament adaptable, evita ambients massa oberts o exposats al sol, on el risc de deshidratació és elevat.
Espècie tímida amb hàbits principalment crepusculars i nocturns, surt del seu refugi en nits plujoses o humides, desplaçant-se lentament pel sòl del bosc a la recerca d’aliment o parella.
No tendeix a allunyar-se gaire del seu territori, realitzant generalment només petits desplaçaments de pocs metres des del refugi diürn.
El període d’activitat sol anar de febrer a novembre, amb possibles observacions fins i tot als mesos d’hivern durant anomalies de temps suau i plujós.
La reproducció comença aviat, sovint ja al febrer: els mascles duen a terme combats ritualitzats per atraure les femelles, apropant-s’hi amb moviments ondulants i contacte físic.
L’aparellament implica la deposició d’un espermatòfor, que la femella recull internament per a la fertilització.
Els espermatozoides poden ser emmagatzemats a l’espermateca durant diversos mesos, permetent una fertilització retardada.
Les femelles són ovovivípares, és a dir, incuben els ous internament i, després d’un període de gestació que pot durar més d’un any, donen a llum larves completament formades en aigües poc profundes, fresques i oxigenades; cada femella pot alliberar de 10 a 70 larves (normalment 20–40), que completen la metamorfosi en aproximadament un mes.
Als hàbitats de muntanya, són freqüents els naixements directes: petits juvenils ja metamorfosats neixen directament sobre el sòl humit.
La salamandra comuna és una depredadora nocturna, especialitzada en la caça d’invertebrats terrestres: insectes adults i larves (escarabats, mosques, arnes), cucs de terra, aranyes i petits mol·luscs constitueixen la major part de la seva dieta, que de vegades es complementa amb altres petits animals del sotabosc.
La seva cridanera coloració aposemàtica, combinada amb la secreció de substàncies tòxiques i desagradables, fa que la salamandra comuna tingui molt pocs depredadors naturals, limitats a oportunistes rars com les rates (Rattus rattus), alguns ocells i, ocasionalment, serps.
Els depredadors domèstics (gossos, gats, gallines) poden atacar-la de vegades però normalment desisteixen, desanimats per la toxicitat de la pell.
Les principals amenaces actuals deriven de l’activitat humana: mortalitat per atropellament, fragmentació i contaminació de l’hàbitat, incendis i alteracions dels microclimes són factors que contribueixen al declivi local de les poblacions.
La salamandra comuna és protagonista de nombroses llegendes populars, inclosa la falsa creença que és “immune al foc” o extremadament verinosa per als humans. En realitat, la seva secreció cutània conté alcaloides com la samandarina i altres toxines d’origen esteroïdal, capaces d’irritar mucoses i pell sensible però no letals per a les persones (la dosi letal – LD₅₀ – per a petits mamífers oscil·la entre 2 i 40 mg/kg, mentre que en humans només s’han reportat casos rars de reaccions al·lèrgiques locals).
Tanmateix, és recomanable evitar el contacte directe amb ulls, boca o ferides per prevenir irritacions.
La longevitat en llibertat pot superar els 20 anys; en condicions protegides, s’han documentat exemplars que han viscut més de 50 anys.